PinZeLLadEs dE RealitArt

Mariona, 2012

2012-01-19T09:38:00.000-08:00

Ja fa temps, la meva germana, mentre estava cursant la seva carrera li va tocar pintar un quadre per un treball. Fet, entregat i avaluat, aquesta tela va quedar arraconada.

I ara, un temps després, i en motiu del seu 25è aniversari, he recuperat aquesta tela per fer-li un retrat d'ella mateixa com a regal.

Així que aquí us deixo una pintura que la meva germana i jo hem pintat "a mitges". Espero que us agradi.

I per molts anys Mariona!!! :)

Paisatge cubà amb pluja, 2004

2012-01-15T13:56:00.000-08:00

Aquest video el vaig fer per uns concerts que féiem amb l'Orquestra de guitarres d'Igualada, on tocava i que vaig aprofitar per presentar-lo com a projecte de segon de carrera.

I malgrat ara canviaria moltíssimes coses, em deixa un bon regust de boca quan el miro.

La música (descriptiva) és "Paisatge cubà amb pluja", de Leo Brower, interpretada pel quartet de guitarres Mosaic.

Espero que us agradi.

Lip Dub de Escola Àuria, 2011

2012-01-15T11:53:00.000-08:00

De fet, aquest projecte no és meu, sinó de l'Escola Àuria, en el que jo he participart fent de càmera i de muntador. No és que sigui el millor dels resultats possibles, però amb el poc temps que vam tenir per desenvolupar-ho tot plegat, amb les limitacions de les eines que teníem, ... crec que ha valgut molt la pena.

Espero que us agradi!!!

You, 2011

2011-12-29T06:57:00.000-08:00

Un matí sense feina + 4 fotos + un parell de minuts de video + el programa adequat = You.

El trailer d'una pel·lícula que no es farà (de moment), que m'ha ajudat a passar un matí sense pena ni glòria.
Espero que us agradi :)

Somriu: Videovigilància, 2011

2011-09-30T12:58:00.000-07:00

En aquesta primera edició del festival rrrrec festival d'Igualada, nosaltres hi participem amb dues instal·lacions.

Recuperem la de "Regala't un petó", que ja vam presentar a Vilanova del camí aquest mateix any i l'ensenyem a la nostra ciutat esperant obtenir una resposta tant positiva com l'anterior.

I a més a més, presentem "Somriu: Videovigilància".

Una senzilla instal·lació (un cartell fet a partir de la imatge d'aquí al costat dret) que fa broma amb el nou sistema de cobrament del nostre ajuntament.

I els 150 primers visitants, els multarem amb una enganxina com la imatge d'aquí al costat esquerre. ;)

Portada de Faèrica, 2011

2011-09-09T06:40:00.000-07:00

Us deixo aquí les imatges que vaig fer pel nou CD de Faèrica: "Morfeu i Julieta".

Hi ha les propostes que vaig fer per la portada i la cançó de "L'home etern" i el resultat final, tal i com han quedat en el CD.

Proposta per a la portada del CD de Faèrica

Il·lustració de la portada del llibret.

Proposta per a la cançó de "L'home Etern".

Il·lustració en el llibret del CD.

Faèrica ja ha fet públic una fe d'errades, on corretgeixen el cognom.

Van confondre el meu cognom, i van posar Martínez enlloc de MARTÍN. Coses que passen.

Antaviana, 2011

2011-09-03T07:27:00.000-07:00

TeatrEspontani em va demanar que els fes aquests decorats per a l'obra Antaviana. Demanats expressament en blanc i negre, seràn projectats a l'escenari amb un canó.
És el primer treball que faig amb una tauleta gràfica digitalitzadora. M'agrada el resultat. Espero que també us agradi a vosaltres :)

Logotip de l'Escola de Música de Tous, 2010

2011-07-28T10:04:00.000-07:00

Us deixo el logotip que vaig proposar, juntament amb tota una imatge coorporativa, per l'Escola de Música de Tous, i que és el que s'està fent servir actualment (en els dos formats proposats).

Cal dir, que en principi era una activitat per la classe de Projectes que feia a l'escola Gaspar Camps, i que en Jaume Enrich em va tutoritzar el projecte. Des d'aquí, moltes gràcies! Espero que us agradi :)

25 anys de la cobla de Bellpuig, 2010

2011-07-25T11:20:00.000-07:00

Us deixo aquí el quadre que vaig pintar en directe en el concert per celebrar els 25 anys de la cobla de Bellpuig. El quadre és de 2 x 2 metres i d'ell n'han fet la portada del CD dels 25 anys. Espero que us agradi!

Zones Blaves per tothom, 2011

2011-06-20T05:15:00.000-07:00

Us deixo el vídeo de "Zones blaves per tothom". Una col.laboració de ElDit amb El Dan Ortínez que pertany a un fragment del video L'esquerda (Històries sota el ciment), que li ha donat el premi Igual'art 2010.

Us deixo un enllaç directe al vídeo, cliqueu sobre la imatge ;)
Gràcies Dan per deixar-nos participar!

Regala't un petó, 2011

2011-04-19T19:21:00.000-07:00

Us deixo el video de la instal·lació que vam fer amb ElDit per al 1r Free Art de Vilanova del Camí.

Un petó!

Free Art a Vilanova del Camí, 2011

2011-04-05T14:34:00.000-07:00

Us esperem a tots i totes a Vilanova del Camí el proper dissabte 9 d'abril repartint petons!

Palmar, 2011

2011-02-18T07:01:00.000-08:00

Us deixo tot seguit un video en stop motion que vam fer en grup per a un treball de l'Escola Gaspar Camps.

Afat, 2011

2011-02-18T06:40:00.000-08:00

Del 17 de febrer al 6 de març, podreu trobar a l'Espai 7 del Casino Cultural de Manresa, l'exposició organitzada pel Premi Climent Muncunill Roca per a joves artistes; on s'exposa l'obra Afat, què vam realitzar l'Elisabet Serra i jo mateix.

Tècnica mixta sobre/en paper. Mides: 64 x 50 cms.

L'afat és el sisè sentit segons la filosofia de Ramon Llull. Creu que els cinc sentits tradicionals proporcionen dades massa disperses per ser copsades per la ment. Cal doncs una facultat unificadora, que és l'afat. També és la facultat que atorga un concepte a la varietat de sensacions, de manera que es pot passar a comunicar mitjançant la paraula.

Font: Viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada)

Aida J, 2011

2011-02-13T05:26:00.000-08:00

Zones blaves per tothom, 2011

2011-02-13T04:57:00.000-08:00

Mentrestant a Igualada...

En construcció - Disculpeu les molèsties

Properament, més informació!

Menció Especial a l'Enrenou de Mobles 2010 de Reus

2010-11-25T13:04:00.000-08:00

El passat dimarts 23 de novembre, juntament amb l'Elisabet Serra, la Patricia Carreño, l'Empar Aranda i tutoritzats per en Jordi Enrich, vam participar en un concurs de disseny anomenat Enrenou de Mobles de Reus.

La finalitat del concurs era la d'aprofitar les deixalles vingudes directament de la deixalleria del poble per redissenyar-ne un moble nou a partir de les bases de l'ecodisseny: cal que sigui útil, ergonòmic, nèt, fàcil de reciclar, sense ús de pintures i altres materials tòxics, etc...

El nostre projecte va consistir en, a partir d'un únic palet industrial, redissenyar-lo en una cadira plegable, el respatller de la qual, tenia dues posicions d'inclinació i una tauleta a joc.
Aquestes dues peces tretes d'un palet no ens va donar l'únic premi del concurs, però si va suposar una Menció Especial per part del jurat del concurs.

Us adjunto els links de les notícies que fan referència al tema:

http://www.canalreustv.cat/noticies/detall.php?id=2308

http://www.anoiadiari.cat/noticia/mencio-especial-a-reus-per-tres-estudiants-de-l-escola-gaspar-camps

http://www.tv3.cat/videos/3232530

(en aquest link en concret, al minut 4.15 es parla del tema i al 4.37, ElDit surt en directe creant!!!)

Una boca de metro a Igualada, 2010

2010-05-10T00:50:00.000-07:00

Finalment ja hem fet el metro d'Igualada. Tota aquesta mentida ens ha portat molta feina, però ha valgut la pena!!!

Aquestes són les primeres impresions que ens han arribat.

http://www.regio7.cat/anoia/2010/05/10/igualada-presenta-treball-artistic-que-reivindica-boca-metro-ciutat/82998.html

Aquí hi ha la versió que surt en paper:

El govern d´Igualada participa en la ironia de dos artistes pel dèficit en el transport públic

David Martín i Elisabet Serra fan la simulació de dues estacions de metro en una acció crítica premiada per l'Ajuntament igualadí

F.V.IGUALADA Regió7. 08/05/2010
Igualada va inaugurar ahir a la tarda una transformació artística d'un pas soterrat de l'estació del tren que es va presentar com la primera boca de metro. La presentació va tenir l'assistència d'una cinquantena de persones que van assistir a la tallada de cinta al vell pas soterrat. La regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Igualada, Maria Enrich, va oficiar l'obertura d'aquesta peculiar exposició, juntament amb els dos artífexs David Martín i Elisabet Serra. El projecte ha estat premiat pel mateix Ajuntament.
La idea de David Martín i Elisabet Serra ha valgut la beca Igual'Art del 2009. La intervenció a l'estació és només un panell de metro al costat del pas soterrat, mentre que al bell mig d'Igualada, a la Sala Municipal d'Exposicions, hi ha l'altre panell i obra dels dos becats exposada. Els dissenyadors expliquen que "és una crítica en clau d'humor de la situació vergonyosa del tra nsport públic a Igualada". El nom de la primera parada és "Kalahari", en referència al desert de 700.000 quilòmetres quadrats que hi ha a Namíbia, el de la segona "Eurítmia".
Naturalment, les dues parades no es comuniquen, però ahir el grup va viatjar en autobús d'una punta a l'altra, com una part més de la intervenció artística. "Abans, hi hauria d'haver un transport decent d'Igualada amb l'exterior", comenta Martín. "La idea ha vingut després d'anys patint el transport d'autobusos i trens d'Igualada a Barcelona, un recorregut que no es fa en menys de 90 minuts".
Maria Enrich va acceptar la crítica, entenent que la responsabilitat de la millora del transport no és en mans del govern local. Va tallar la cinta inaugural i va destacar el valor artístic de l'obra que presentaven els dos joves artistes igualadins.

http://www.anoiadiari.cat/noticia/6522/igualada-inaugura-aquest-divendres-la-seva-boca-de-metro

http://www.igualada.cat/cat/Igualada-al-Dia/Noticies/Divendres-7-de-Maig-s-inaugura-el-nou-metro-d-Igualada

Exposició col·lectiva del Premi Ciutat d'Igualada Gaspar Camps al Museu de la Pell d'Igualada amb Educació de Maduixa, 2009

2009-11-26T03:30:00.000-08:00

Cartell de "Contes a la vora del mort" per a TeatrEspontani, 2009

2009-11-26T00:36:00.000-08:00

BECA IGUAL'ART: El metro a Igualada, 2009

2009-07-15T12:45:00.000-07:00

Aquí tenim les primeres notícies sobre el nostre projecte de recrear un metro a Igualada a mode de crítica constructiva contra la pèssima realitat sobre la xarxa de transport entre Igualada i Barcelona i contra la trista idea que resideix en l'imaginari col·lectiu sobre què i com és Igualada respecte pels barcelonins.

Les noticies en qüestió i un artícle d'opinió:

www.regio7.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009071500_26_37181__Comarques-boca-Metro-contra-males-comunicacions

www.anoiadiari.cat/noticia/3170/igualada-tindra-una-boca-de-metro-el-projecte-guanyador-d-igual-art
http://www.regio7.cat/opinio/2009/08/22/boca-metro/42142.html

UNA BOCA DE METRO A IGUALADA, 2009

2009-07-13T13:43:00.000-07:00

Un matí de Sant Joan d'aquest mateix any, l'Elisabet Serra i jo mateix, vam crear el col·lectiu artístic (de dues persones de moment) anomenat ELDIT. Aquest col·lectiu va néixer de la voluntat que teníem tots dos de participar a la beca IGUAL'ART d'enguany amb un projecte on proposem d'obrir una boca de metro a Igualada.

Una instal·lació / transformació de l'espai que busca una crítica al transport públic d'Igualada; tan el de dins la mateixa ciutat com el transport interurbà.

Avuí ens han fet saber que hem guanyat la beca (2000€) i que podrem dur a terme el nostre projecte!!!!!!

Espero que aquest sigui el primer de molts projectes del ElDit!!! xD

Cartell de "Somni d'una nit d'estiu" per al grup TeatrEspontani, 2009

2009-07-12T06:50:00.001-07:00

Trailer i video de presentació de la Trobada Esportiva Piovel·la, 2009

2009-02-09T08:39:00.000-08:00

La Trapella, 2008

2009-02-06T03:57:00.001-08:00

Skeberet, 2008

2009-01-12T05:26:00.000-08:00

El videoclip de "El Merengue de la fi del món", 2007

2008-01-09T03:04:00.000-08:00

Costura Humana, 2005

2007-08-09T12:18:00.000-07:00

"El Feminisme i Renoir"

2007-06-19T05:37:00.000-07:00

El text següent, és un que vaig escriure quan feia el segon curs de la carrera, Belles Arts, en el qual ens van fer llegir l'article de Tamara Garb "El Feminisme i Renoir".

És un escrit que em va agradar molt de fer, del qual vaig treure un set o un vuit (no ho sé del cert), i de fet, la nota no és el més important.

La premissa que ens va posar la professora per a fer aquest escrit, després de llegir l'article de Tamara Garb va ser "heu de fer una crítica al feminisme". I com a resultat, jo en vaig escriure la següent (necessitareu un xic de temps per llegir-lo, ja que és una miqueta llarg):

Hola, em dic David, i vaig néixer i he crescut fins ara en el sí d’una família que amb el temps s’ha anat forjant com a feminista. La meva mare, amb el pas del temps ha deixat de baixar el cap i a fer valer la seva veu i el seu vot com ho fa tothom (i no només en les relacions amb els homes de la família i la societat en general, sinó també amb tots els aspectes de la seva vida). He parlat, casualment, amb ella d’això. He vist la seva evolució, i l’he patida, doncs mentre ella evolucionava, també m’educava. I no puc negar, que els passos més grans d’aquesta evolució els ha fet els últims anys. N’estic orgullós.

Si algú extern a la meva família hagués de nombrar alguna característica pròpia de casa meva, una de les primeres coses que diria és que som molta gent, molts germans. Però malgrat ser set boques a casa, només dues pertanyen a “homes”. Tinc, a casa, 4 germanes i la mare.
Entre les germanes, en tinc una que està especialment crescudeta, la Mariona, gaudeix de dinou primaveres, de les quals les darreres set o vuit, les ha usat de forma activa en pro del feminisme a Igualada i rodalies, organitzant tallers i activitats al llarg de tot l’any. Es va comprar una samarreta amb un lema que ella pot lluir amb el cap ben alt: “Forta i capaç, orgullosa de ser dona”.

No explico tot això per a fer-me valer de cara a la professora feminista d’història de l’art que ens ha posat com a obligatòria una lectura feminista. Ho explico per mostrar el meu context familiar i social i demostrar una miqueta, d’aquesta manera, que no parlo des de la ignorància més absolutaa.

Tot seguit trauré dues atrocitats realitzades per l’ésser humà al llarg de la història a TALL d’EXEMPLE. Vull remarcar que són exemples, perquè per una banda, no els vull restar la importància que tenen aquests esdeveniments dins la història, i per una altra banda, perquè vull explicar-me bé, i com més gran sigui la malifeta, més evident serà l’exemple. En cap moment vull comparar el feminisme amb cap de les següents atrocitats.
Dit això, hi ha coses en aquesta vida que no es poden negar, donada la evidència dels fets i que a més a més han sigut confessades.
Per exemple, no podem negar que amb la descoberta d’Amèrica hi hagué un extermini i una explotació racial molt gran. No podem negar l’Holocaust nazi que van patir els jueus.
Són fets demostrables que han passat a la història com a grans taques de la memòria humana, grans vergonyes que haurien de fer que el ser humà no pogués alçar la mirada de terra. Però no totes i tots hem de pagar per culpa d’uns quants, i per això no caminem totes i tots amb el cap cot, només faltaria.
Deixant de banda les no poc importants repercussions ètiques, morals, socials, racials i humanes d’aquests fets, han tingut també un efecte contraproduent. Després d’una “massacre”, com si d’un pèndol es tractés, la majoria de la societat ha passat d’un extrem a l’altre dins d’una mateixa reacció, creant així una discriminació positiva vers les persones afectades per la “massacre”, les jueves o les de raça negra, per exemple.
Sí que els jueus van patir un Holocaust nazi, però, i malgrat la desinformació que pateixo, després del mateix i per tapar ferides, amb aquests jueus se’ls va entregar (com si fos de la “nostra” propietat) la zona on les seves sagrades escriptures diuen que tenen la seva terra promesa, sense tenir en compte que aquelles terres ja estaven ocupades, i tot plegat ha desembocat en un seguit de guerres polítiques i civils (on hi ha participat tot el món, gairebé) i que han derivat en una cosa, que tot fent memòria històrica, jo no trigo en relacionar amb un holocaust. Cada dia, hora rere hora s’estan exterminant a palestins per una banda, i a més jueus, per l’altra.

Fa poc, quan el F. C. Barcelona va guanyar no sabria dir molt bé quin títol esportiu (el futbol, com tantes d’altres coses no és del meu interès), uns amics van sortir a celebrar-ho per les Rambles de Barcelona, on un grup de persones de raça negra disfressades de “culés” esperaven al públic exaltat perquè mentre aquest celebrava el títol, ells poguessin embutxacar-se les carteres dels eufòrics i distrets aficionats. Una mà va anar a parar a la cartera del meu amic, qui s’adonà del que passava i es girà a buscar el lladre. Acte seguit s’inicià una baralla entre el meu amic i el lladre, i quan tothom va veure a un “blanc donant osties a un negre” (perquè encara no ha arribat el moment en que la mateixa situació s’interpreti al revers en una baralla cos a cos d’un contra un), van córrer a protegir al pobret “negre” de les mans d’aquell “racista”.

No importa com va acabar la història, no ve al cas, ningú va prendre massa mal, i això, en definitiva, per mi, és el que compta. Però volia il·lustrar així la discriminació positiva que s’enduen algunes persones per accions passades (que mai hem d’oblidar) i com, de vegades, i en aquest cas en concret, se’n poden aprofitar.

M’imagino el que em dirien certes persones conegudes del meu entorn ara mateix: “Això és troba totalment fora de lloc, no té res a veure amb el feminisme i encara menys amb aquest text. Sembles burro”.
I potser és cert, potser estic tenint la mateixa reacció en forma de pèndol que comentava abans. Però ara, que encara no he acabat de llegir la lectura obligatòria, ara que tot just l’he començada, no puc evitar pensar que, malgrat se’ns explica que Renoir era un home que li agradava molt la figura femenina (tal com mostren els meus apunts a mode d’anècdota sobre l’autor), segons les mateixes classes que vaig rebre sobre l’autor i el moviment al qual pertanyia, a ell, al moment de fer una obra d’art, només buscava pintar la llum.
No hi cap l’opció que pintés l’obra mostrant com es distribuïen en un teatre la figura masculina i la femenina per mostrar així el contrast de llums que molt bé s’explica en aquest text de Tamar Garb? És a dir, la societat (la qual és evident que és masclista i que tota ella juntament amb la història de la mateixa ha estat construïda des del punt de vista masculí), ja estava distribuïda d’aquesta manera per les funcions masclistes que fossin. Però cal pensar que Renoir era masclista tan sí com no només veient la seva peça? D’acord que després podem trobar textos que expliquin certes actituds que tenia ell o coses que deia. Però, agafant només la obra, ell ja és masclista per això? És necessàriament “dolent”? No cap el benefici del dubte? No hauria pogut pintar l’obra reflectint fidelment, i només, el que ja era una realitat per mera qüestió estètica i per les llums que es creaven en les indumentàries femenines?
En la introducció no hi cap la teoria del “Bon Salvatge” de Rosseau enlloc. Ell (o la seva obra) no podia ser “pur”(o “pura”), pintant una peça per uns motius al marge de tot això i haver sigut mal interpretat per les consumidores d’art, corromput (o corrompuda) per la societat (a nivell intel·lectual) . Era necessari que ell fos masclista.

Sé que peco de desinformació, i segurament d’exageració, potser aquest cas és un cas tan gran i evident de masclisme, que quan se’m doni la nota de l’assignatura, aquesta serà en números negatius, però és el cas que es tracta, és el cas que se m’ha donat.
Amb tot, però, sempre hi ha aquesta lectura feminista tan extremista, i al llarg de la meva vida, dins de la família de la llar (la família de fora de la llar és una altra cosa, just la contraria), que sempre he hagut d’anar amb peus de plom, evitant les “arenes movedisses”, doncs tenien resultats horrorosos vers la meva família en primer terme, i, en segon, sobre mi, doncs després de tot, segons com, em sento fatal.

Tot això, tot aquest feminisme que se m’ha presentat al davant sense explicacions, només dient-me que no haig d’ofendre a cap dona (ni en particular ni en general), no l’acabo d’entendre del tot.

Tot això ho veig una mica com això del dia de Sant Valentí, el dia dels enamorats, o bé, el Dia de la Mare. Però què vol dir això??? EL DIA?
És absurd, qui està enamorat, ho està tot l’any, a cada sospir i a cada mirada. I una dona és mare des de l’instant que sap que es gesta alguna cosa en el seu ventre fins que mor. Sempre, no només un dia, SEMPRE ! ! !

I de la mateixa manera, no s’ha d’ofendre a cap dona. Però, cap dona? NO! No s’ha d’ofendre a NINGÚ, MAI A NINGÚ. Ni dona ni home.

Suposo que ( i m’atreviré a fer elucubracions) una lectura masculina diria que: “és cert” (potser no ho diria) i que una lectura femenina diria: “és que ja es pressuposa que a un home no se l’ha de faltar, però amb una dona, no es pressuposa, i per tant, ho hem de reclamar” o millor dit “ho hem de ressaltar que a una dona, de la mateixa manera que l’home, no se l’ha de faltar” (més o menys).
I jo dic, sóc un “home”b, i no pressuposo mai aquesta distinció de gènere. Potser és que la educació que he rebut, fa que en algunes coses sigui diferent a la resta d’homes. O potser és que, amb lo malament que ho han passat les dones al llarg de la història, ara voles assegurar-se que res es repetirà.

Així que, quan veig aquestes reaccions pro feministes en que no hi cap el benefici del dubte, totes aquestes activitats fetes per dones i dirigides només a dones (o a dones i homes per igual, però no se’ls comenta la possibilitat a aquests últims degut a la frustració que produeix la constant negativa), no puc evitar preguntar-me: que s’aconsegueix així?
Per una banda una clara sensibilització del “públic femení d’aquesta societat”, fet molt important, no ho negaré, però que crec que seria infinitament millor si també fessin o aconseguissin fer participar als homes.
Però per l’altra, s’està creant com un “ghetto” on només hi accedeixen dones i que fa, de la mateixa manera que ho van fer els ghettos reals, que tot sovint hi hagi una discriminació positiva sobre aquesta part del total de la societat a aquesta part en concret de la mateixa.

I és llavors quan m’assalta el dubte que de vegades fa por de preguntar, per no voler quedar com un totxo insensible i/o un masclista “qualsevol”, que només és bo per a ser ignorat i no pas per a contestar-li el dubte:
En realitat què es vol aconseguir?
Igualtat entre gèneres? (si és així hem de lluitar des dels dos fronts, tan el femení com el masculí)
O discriminació positiva vers el sexe que històricament s’ha considerat el dèbil dels dos? (sí és així, no vull participar en això, l’educació que he rebut per part de la meva mare, i dels darrers anys de vida del meu pare, m’ensenya a no creure’m superior a ningú, i per tant, no vull que ningú s’ho cregui sobre mi, ni cap altre ésser humà, ni que faci els possibles per aconseguir un tracte basat en el favoritisme obtenint així algun tipus de superioritat vers la resta de persones).

No dic que s’hagin d’aturar aquestes iniciatives, (la sola idea que cap de les meves germanes, així com mare, avies, tietes, cosines, amigues, … hagi de baixar mai el cap davant d’un home que es creu superior m’esgarrifa), ans al contrari, potser se n’haurien de dur a terme moltes més, però amb dones i homes agafats de la mà, junts i en igualtat real.

Ja està, ja he acabat de llegir la lectura. Tot el que he dit fins ara han sigut els pensaments i dubtes que m’han entrat al començar a llegir el text, la introducció. Ara el text ja l’he llegit.
A mode d’opinió personal diré que l’he trobat “curiós” i molt educatiu en tant que societat de l’època. Ens mostra una realitat diferent, en forma, a l’actual però amb unes mancances d’igualtat de gènere molt pitjors a les d’avui.

No cal que ens enganyem, aquests text tampoc ha descobert la sopa d’all. I no pretenc treure-li importància al mateix.

El que si que m’ha sorprès han sigut certs aspectes del mateix text, aspectes que em sembla que es contradiuen o que em semblen absurds i fora de context.

“[…] ¿por qué la idea de que un hombre se convierta en el blanco de la mirada resulta tan amenazadora que jamás se pinta un cuadro que lo presente así[…]? […], el hombre tiene que defenderse contra el hecho de que, al final, su poder estriba en su habilidad para demostrar que se encuentra en posesión de algo que la mujer no tiene, el pene, […] […]. Según el lenguaje psicoanalítico, […] […] está volviendo a invocar el temor a la castración.”
Pàgines 230 i 231 del capítol 3 escrit per Tamara Garb

Jo em pregunto, QUÈ???
A veure si ho he entès bé, segons el text:
¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿¿ home = ( dona - pits) + penis ≠ dona = ( home - penis) + pits ?????????????

Quan un home no pinta a un home com a centre de les mirades de la peça, és per mostrar la seva virilitat i de retruc mostra la seva por a la castració? Però què som? Animals? Que hem d’estar marcant el territori constantment?
Sóc un home d, he sigut un nen petit, i sí, quan era petit em va amoïnar la mida del meu penis quan el comparava amb els altres membres (sexuals i persones de l’equip) de l’equip de futbito de l’escola. I sí, sóc un home e, i de vegades ens comportem com a animals i volem “marcar territori” i la nostra grandesa per qüestions d’enveja o estupideses semblants. Però pintar un quadre amb aquesta mentalitat? Tant semblem uns malalts obsessionats en nosaltres mateixos? Si us plau ...

I … al revés no es dóna? No tenim ambdós sexes una part dels nostres òrgans que ens caracteritza com a home o com a dona, i que l’altre no té?

Per cert, em sembla recordar que l’escultura el “David” de Miquel Àngel (per posar un exemple d’entre molts), és un home, i que és una figura exempta, per tan la mirada només va dirigida a ell. Igualment m’agradaria destacar que, el membre reproductor masculí presentat a l’escultura no és especialment gran, així que em sembla que ni molt marcar territori ni mostrar poder. I no crec que l’artista sigui una excepció en el masclisme de la seva època.

Pàgina 236, “[…] inspiración, genio, talento inexplicable, virilidad, potencia, precocidad,[…] ”, tots aquests adjectius són presentats com a adjectius que exalten clarament la masculinitat.
Jo no hi estic d’acord. Excepte per la virilitat, la potència i la precocitat, els altres no els trobo masculins. La virilitat no sé que té a veure amb l’art. La potència, quan es refereix a l’home, normalment es presenta per, entre els homes, fardar i mentir de les seves relacions sexuals (sobretot quan aquestes presenten clars símptomes definits per l’adjectiu que segueix), precocitat. Fora d’aquest context clara i únicament sexual, no veig perquè han de ser adjectius només masculins.

En la pàgina que segueix, se’ns diu que un quadre pintat en determinada època, pot no ser gaire bo en tan que obra, però si el mateix l’ha pintat una dona, i el fet de pintar-lo li ha comportat un seguit de problemes deguts al seu sexe, el mateix passa a ser bo. Si? I això?
Crec que el quadre continua sent mediocre, tan si l’ha pintat una dona com si la pintat un home, i que el fet del sexe de l’autora o autor, és merament secundari en tan que resultat de l’obra. Que després el fet que sigui una dona o un home pot demostrar el masclisme de l’entorn de l’autora? Si, però això no converteix la obra en una peça de més qualitat.

Que les dones no surten representades en determinats quadres on es veuen les reunions de determinats artistes de l’època moderna? Em sembla entendre que es representaven als que freqüentaven més aquest tipus de reunions, i potser aquest és un dels motius pel qual Reward justificava l’absència de Degas, Cézanne i Picasso. Les artistes del moment, participaven cada tarda d’aquestes reunions? Potser no les havien convidat, però per aquest o altres motius que no se m’acuden, potser elles no assistien a aquestes reunions amb tanta freqüència com ho feien els que si que surten representats. I si ni tan sols se les menciona, potser és que no hi anaven mai, així que, si no hi anaven mai, no hi ha la necessitat de justificar en cap manera la seva absència. Tots són suposicions que faig jo des de la meva ignorància, però sense partir de la premissa que l’Home és intrínsecament dolent i masclista.

Més endavant, a la pàgina 258, es comenta que s’usava “[…] la pose y los elementos de apoyo[…]” per indicar “[…]los rasgos personales, las preferencias, el sexo o la clase social del retratado[…]”.
I què? Hi ha coses que no es poden evitar. La postura, va directament lligada a la classe social de la persona i l’educació rebuda, el cos que té cada persona i el sexe de la mateixa, doncs tenim una constitució física ben diferent (salta a la vista). Són coses que passen. Jo no m’asseuré igual que la meva germana, doncs malgrat hem rebut tots els valors i educació equitativament, som de sexes diferents. De fet, no ho faig ni amb el meu germà, que inclòs tenim el mateix sexe.

I finalment, per acabar aquesta critica constructiva, vull acabar per presentar la mare de tots els ousf. El que m’ha deixat bocabadat.
Pàgina 271:
“Si comparamos el cuadro de Cassat Madre a punto de lavar a su hijo dormido con el de la Maternidad, de Renoir, desde un primer momento nos damos cuenta de que se trata de dos aproximaciones completamente diferentes a un mismo tema. En el cuadro de Cassat las miradas entrelazadas de madre e hijo y la colocación de sus cuerpos están formando una composición circular, cerrada, que crea una atmósfera de intimidad compartida que, de alguna manera, los aísla del entorno. En el cuadro de Renoir, los puntos focales del cuadro son el pecho descubierto de la mujer y el sexo masculino del bebé, con lo que el acto de alimentar al niño se acaba convirtiendo en un despliegue erótico. ”

Però que diu???? Això ja ÉS OBSESSIÓ. Donar el pit NO ÉS ERÒTIC, és tendre, bonic, però no eròtic. I els genitals d’un bebè encara menys ! ! !g
Ho reconec, sóc un homeh, i sé que de vegades tenim els pensaments a un pam per sota del melic. Però no sempre. No tot home que pobla la terra és un malalt obsesso-compulsiu sexual que baveja davant un pit femení, i encara menys davant els genitals d’un nadó.
I només perquè consti, quan l’he mirat per primera vegada (encara no l’havia vist mai, i quan ho he fet ha estat en una mala fotocopia en blanc i negre) el primer que he vist ha estat la mirada de la dona, i no l’he trobada eròtica, sinó de satisfacció, igual que la que veia quan mirava a la meva, de mare, donant el pit a les meves germanetes amb el seu somriure a la boca.

I és que tot això que he comentat fins ara, i moltes coses més que van apareixent al llarg del text que no cito, són generalitzacions. Cert, abans hi havia molts més homes que es comportaven així, i encara n’hi ha, i lamentablement, en el futur n’hi hauran. Sempre hi ha hagut malalts, i sempre n’hi haurà. Però igualment, abans, continuaria sent una generalització que, abans, ara i demà, frega l’insult, per mi i per tots els homes que no són com els descrits en el text.
No dic que no hi hagin casos com els que s’explica, n’hi ha molts que segur que ho són, i amb els quals estic completament d’acord amb l’opinió de l’autora. Potser tots els explicats són tal com s’han escrit, i si és així no els vull justificar sota cap concepte.
Però em continua ofenent que em relacionin amb aquest col·lectiu pel sol fet de no ser dona.
Amb la mà al cor, em fa ràbia, molta ràbia.

El feminisme no hauria de ser un atac continuo, frontal i constant contra l’home, sinó una educació impartida i dirigida a persones d’ambdós sexes.

Cap generalització és bona. Ni tots els homes són com generalitza Tamara Garb, ni totes les dones pensen (espero, desitjo i confio) com ella, com jo he provat de no generalitzar-les a totes a l’expressar la meva opinió en escriure el comentari de text, doncs no vull que s’interpretin les meves paraules com una posició de defensa d’un home atacat per una dona, malgrat no ho pugui deixar de ser del tot, ni com unes paraules hostils que només serveixen per atacar i enfonsar a la dona. Només dic que hauríem de compartir el viatge cap a la igualtat.

David Martín

a Haig de dir que no parlo des de la ignorància més absoluta, però si des d’una ignorància que em sembla que podria ser evitada. M’explico, de tots els actes pro feministes ens els quals ha participat algun membre de la meva llar, només he pogut participar en alguns pels quals he mostrat interès propi, doncs ningú de casa ni de la societat femenina que m’envolta els ha volgut compartir ni amb mi, ni amb cap altre home, tot dient que: “Ves que hi has de fer en un acte feminista” . Estic segur que no totes les feministes són així, no voldria pecar generalitzant, però les del meu entorn més immediat potser sí. Cap la possibilitat que davant la constant negativa per part del homes, hagin desistit de fer l’oferta. En aquest cas, diria que de la mateixa manera que lluiten per la igualtat, ho haurien de fer perquè els homes també ho fessin. I si no és així, tot plegat fa que em pregunti si realment busquen la igualtat.
b Millor llegiu nen, noi o “ésser humà del gènere masculí”.
d Llegir nota al peu b.
e Veure nota anterior.
f I no vull que s’entengui com a referència als genitals masculins, altrament dits testicles.
g I actualment, segons com i què es faci, està penat per la llei de protecció del menor.
h Veure nota al peu e

Us adjunto la referència d'on vaig treure l'article per si us animeu llegir-lo:
DD.AA. : "La modernidad y lo moderno. Pintura en el siglo XIX", Madrid. Akal, 1998 (1993).